Els anys noranta russos, un trauma col·lectiu

 "Era una època molt perillosa. Quasi com l’antic oest americà"

"Als anys noranta et podien matar, fins i tot, per robar unes sabates"

"Els anys noranta van suposar, sense cap mena de dubte, un trauma col·lectiu pels russos i russes"

Durant el Nadal de 1991, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, més coneguda com Unió Soviètica o en les seves sigles «URSS», va deixar d’existir després que el seu últim dirigent, Mikhaïl Gorbatxov, renunciés al càrrec. Mitja hora després, la bandera vermella de la falç i el martell s’arriava definitivament de la part més alta del Palau del Kremlin, en substitució de l’actual bandera russa tricolor, que l’imperi rus va utilitzar entre els períodes de 1699 a 1858 i 1896 a 1917.

La desintegració del gegant socialista provocaria, primer de tot, la creació de quinze nous països, amb les seves respectives identitats nacionals, entre elles la russa. Però per la població russa, aquest esdeveniment suposaria l’extinció d’un estat sencer. Durant el discurs anual sobre l’estat de la nació l’any 2005, l’actual president rus, Vladímir Putin, qualificaria la desaparició de l’URSS com «la catàstrofe geopolítica més gran del s. XX».

«Per la gent gran que ho va viure, va suposar la desaparició del seu país, amb la pèrdua del 25% o 30% del seu territori. Per ells va ser un cop demolidor, sobretot perquè durant molts anys, el món occidental va menysprear la població russa de manera total i absoluta», assegura Nicolás Valle, actual periodista de TV3, professor de Relacions Internacionals i corresponsal de guerra en els principals conflictes mundials dels últims vint anys, des de la Guerra dels Balcans a la Primavera Àrab.

Amb Boris Yelstin i els ideòlegs del Consens de Washington (1) al capdamunt, Rússia començaria a implementar una «doctrina del xoc» sense escrúpols, de la mà del ministre d’economia en aquell moment, Iegor Gaidar. És a dir, una liberalització sobtada dels preus i el control de les divises, una apertura comercial i la privatització dels actius públics i estatals del país (2). 

Però el que va començar com un somni esperançador, va convertir-se ràpidament en un malson, en especial per la classe treballadora russa. Els antics buròcrates de l’URSS, aprofitant la privatització de les grans indústries estatals soviètiques, s’apoderarien d’aquests conglomerats convertint-los en monopolis i convertint-se, a la vegada, en els seus oligarques, els veritables líders de la Rússia postcomunista. 

"Per la gent gran que ho va viure, va suposar la desaparició del seu país"

Segons Valle, «el desmantellament de l’URSS va ser una maniobra per fer-se amb tots els ressorts de poder econòmic per part d’una oligarquia que ja el tenia en l’època de l’URSS. En desaparèixer el gegant soviètic, va haver-hi una cursa per veure qui era el primer a agafar el tall més gran del pastís de l’economia soviètica. Va ser un període de desaparició de l’estat, dels seus recursos i les seves grans empreses estatals. Com a conseqüència, molta gent que vivia de les pensions o ajudes socials ho va perdre tot».

A causa d’aquests factors, Rússia entraria en una greu crisi econòmica, de la qual, segons comenta Nicolás Valle, «molts russos encara no s’han recuperat». El producte interior brut real de Rússia l’any 1996 representava tan sols el 55% del de l’any 1990, amb l’URSS encara existent, i el deute exterior va créixer fins a assolir els 150 milions d’euros l’any 2000 (3). Per una altra banda, com indiquen les dades de la Unió Europea, el dèficit pressupostari va estar present al país des de 1992 fins a 1999. 

Dèficit i superàvit pressupostari de Rússia entre 1992 i 2002

Font: revista CIDOB d'Afers Internacionals

Durant l’administració de Boris Yelstin, apareixeria el fantasma de l’atur i el percentatge de pobresa a Rússia passaria de menys d’un 10% l’any 1988 a més del 40% entre 1993 i 1995, segons els Indicadors de Desenvolupament del Banc Mundial l’any 1999.

Taula sobre el percentatge de població en la pobresa entre 1987-88 i 1993-1995 als països exsoviètics

Font: The World Bank report: World Development Indicators 1999

«Els anys noranta van suposar, sense cap mena de dubte, un trauma col·lectiu pels russos i russes. Quan es parla d’aquella dècada, la gent posa unes cares que escenifiquen la crua realitat d’aquella època», ens explica Àlex Bustos, corresponsal a Rússia i les repúbliques exsoviètiques pel diari El Periódico des de fa gairebé quatre anys.

Amb la reducció de les polítiques públiques, l’estat rus deixava d’erigir-se com el màxim responsable del benestar social de la població, que quedava en mans de l’esperit del mercat (4). Segons un article de la revista The Lancet Public Health l’any 2017 (5), després de la dissolució de l’URSS es van produir al voltant de 4 milions de morts prematures a la Federació Russa. Sense una sanitat pública i serveis socials de qualitat, els casos d’alcoholisme, SIDA (VIH) i malalties cròniques incrementarien en un gran nombre (6). A més, la desnutrició a causa de les noves polítiques econòmiques i socials començaria a estendre’s per Rússia de manera imparable.

"Quan es parla d’aquella dècada, la gent posa unes cares que escenifiquen la crua realitat d’aquella època"

D’acord amb les dades de l’Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), la ingesta calòrica passaria de més de 3.300 quilocalories per capita diàries l’any 1990 a poc més de 2.900 quilocalories el 1992, arribant al seu punt mínim l’any 1996, amb 2.800.

Consum de calories per persones a l'URSS (vermell) i diferents països entre 1961 i 2005

Font: Organització de les Nacions Unides per l'Alimentació i l'Agricultura (FAO)

Entre els grans rètols publicitaris de les noves marques arribades a Rússia, els locals de McDonald i els gratacels de la capital russa, començarien a aparèixer un gran número de sense sostre, captaires, prostitutes, nens orfes i persones velles sense recursos (7). Una marginalitat mai vista en èpoques soviètiques, que provocaria la proliferació de les màfies russes als carrers i una gran onada de violència desmesurada. 

«Era una època molt perillosa. Quasi com l’antic oest americà», cita Noel Rodríguez, corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Moscou des del setembre de l’any 2022. «El meu càmera, per exemple, va viure aquella època. Als anys noranta et podien matar, fins i tot, per robar unes sabates en determinades zones de Rússia. La pobresa extrema que hi havia i la necessitat de supervivència et feia prendre mesures desesperades i incoherents. Molts crims segur que no es van poder quantificar a causa de l’alta quantitat d’assassinats que hi va haver. Era una època molt, però que molt perillosa». «A partir dels noranta és quan es crea l’estereotip que Rússia és un país perillós. És una imatge completament justificada, però perquè en aquells temps era real. Amb la presència de la màfia, es matava pel carrer, no únicament als barris marginals, sinó també al centre de Moscou o Sant Petersburg», recorda Àlex Bustos.

Les grans ciutats russes, com Moscou i Sant Petersburg, es van convertir en enormes barriades plenes de precarietat, criminalitat i records nostàlgics que, avui dia, encara no han cicatritzat. A més, la decadència de les infraestructures urbanes va ser tan gran, que en l’actualitat, encara hi ha suburbis que recorden aquella dècada fosca. Una manera d’entendre-ho, és a partir d’una situació curiosa que va viure Àlex Bustos fa un temps. «Un dia vaig penjar una foto a Instagram d’una barriada de Moscou bastant lletja, i unes amigues russes em van comentar que així era com estava abans tota la ciutat, als anys noranta. Ara, per sort, el centre metropolità està millor».

Un altre gran factor, que en certa manera ha condicionat el nou nacionalisme de la Rússia contemporània de Vladímir Putin, va ser la pèrdua d’una identitat nacional per part dels ciutadans russos i russes. Amb la desintegració de la Unió Soviètica, la Federació Russa tenia la missió de construir un nou estat nació i trobar, a la vegada, una relació amb el món occidental, amb qui ara era «aïllat» i havia de compartir el mateix model democràtic liberal, del que Rússia tenia poca tradició i experiència. Un factor que, històricament, mai havia funcionat al territori rus, ja que antigament, la influència estrangera havia provocat inestabilitat política a Rússia, anomenada smuta, i havia reforçat, a la vegada, el model autocràtic tradicional del país, des del tsarat rus fins a la Unió Soviètica.

A més, els dirigents russos havien de buscar quin seria el nou paper internacional del país, el qual havia heretat la representació internacional de l’estat desaparegut i havia estat reconegut com el successor del gegant soviètic en el dret internacional (8). Una feina molt complicada, donada la gran importància geopolítica i estratègica que va tenir l’URSS en el panorama internacional durant gran part del segle XX, davant els Estats Units. Segons Estefania Molina, politòloga, periodista i columnista a El País, «la guerra freda va col·locar l’URSS com un dels màxims líders del panorama mundial, junt amb Washington». «Amb el final del conflicte, però, és el sistema capitalista occidental qui s’acaba imposant. Fins i tot, les últimes grans reformes del gegant soviètic, la Glàsnost (transparència) i la Perestroika (reconstrucció), anaven encaminades a una certa obertura econòmica i de llibertats d’acord amb els paràmetres del bàndol occidental».

La població de la Rússia postcomunista ja no era soviètica, però tampoc part de l’antiga Rússia imperial. Ara eren part d’un país intervingut per les institucions i potències occidentals, sense un poder extern clar. Ni tan sols tenien un sistema polític i econòmic ben definit, ja que els antics dirigents buròcrates de l’URSS seguien dins el poder, en aquest cas en les empreses privades, anteriorment estatals, que s’havien convertit en monopolis corruptes. «Amb la desintegració de l’URSS, molts russos es van preguntar: quin serà el nou sistema? Quin serà el destí del nou país? I el més important: què suposarà Rússia pel món?», ens explica la politòloga. Enrere queda la imatge d’un país rellevant, considerat la segona superpotència mundial i que havia consolidat durant més de setanta anys un sentiment patriòtic que a la dècada dels noranta va començar a substituir-se pel conservadorisme i la religió cristiana ortodoxa, un dels pilars per entendre la història antiga del país.

"Els russos ja no eren soviètics, però tampoc formaven part de l’antiga Rússia imperial. Ara eren ciutadans d’un país intervingut per les potències occidentals"

Per una altra banda, a la nova Rússia postsoviètica no l’hi afectarien únicament els problemes econòmics, la inestabilitat social i la pèrdua hegemònica del seu poder internacional, ja que fruit de la desintegració de l’URSS, la Federació Russa també es veuria immersa en una sèrie de conflictes bèl·lics nacionals, que agreujarien encara més la dura situació del país durant el noranta. Un clar exemple és la primera guerra de Txetxènia, entre 1994 i 1996, que acabaria amb la victòria de la petita república islàmica del Caucas rus i la seva independència. El conflicte, a més de deixar milers de morts en ambdós bàndols, també provocaria un sentiment d’humiliació a tota Rússia a causa de la inutilitat del seu exèrcit, l’hereu de l’antic «exèrcit roig», un dels més poderosos de la història.

Tota aquesta sèrie de factors acabarien per dinamitar la dimissió de Boris Yelstin com a president de Rússia durant el seu discurs de Cap d’Any de 1999. En detriment, el seu substituït seria Vladímir Putin, un desconegut exagent dels serveis secrets soviètics (KGB) que s’havia convertit en primer ministre del país després d’una meteòrica carrera política entre l’ajuntament de Sant Petersburg i les estructures polítiques de Moscou. Com el Nadal de 1991, Rússia veuria per la televisió la dimissió d’un dels seus presidents i l’inici d’una nova etapa en el país.

Bibliografia i referències

1. El Consens de Washington va ser el terme por descriure una sèrie de paquets de reformes neoliberals per països en desenvolupament afectats por la crisi financera de finals del s. XX (1)

2. Williamson, J. (2004). The Washington Consensus as Policy Prescription of Development. "Practitioners of Development". Institute of International Economics, 01-22. ENLLAÇ (2)

3. Massansalvador, F. S. (2002). Diez años de la nueva Rusia. Revista CIDOB d'Afers Internacionals, 59, 13-32. ENLLAÇ (3) (4) (6) (7)

4. Azarova et al. (2017). The effect of rapid privatisation on mortality in mono-industrial towns in post-Soviet Russia: a retrospective cohort study. The Lancet Public Health, 2 (5), 231, 238. ENLLAÇ (5)

5. Serrano, S. (26 desembre 1991). Gorbachov dimite y entrega el "botón nuclear". El País. ENLLAÇ (8)